Les primeres normes sísmiques daten de les dècades dels 20 i els 30 del segle XX, en què es va observar clarament la necessitat d’incloure en els càlculs les accions sísmiques. Habitualment s’adoptava per a l’acció sísmica forces estàtiques horitzontals de l’ordre del 10% del pes total de l’edifici.

En els anys 40 a 60, s’enregistraren  accelerogrames de terratrèmols forts, a l’hora que es començaven a desenvolupar procediments de càlcul dinàmic. Això va permetre estudis més rigorosos de la resposta sísmica de les estructures. La conclusió va ser que les estructures aconseguien sobreviure als terratrèmols i, fins i tot, moltes vegades era possible la seva reparació, si es podia mantenir la degradació de la seva resistència dins d’uns límits durant la fase de deformació plàstica.